Hintereingelassenheit

Amb la serenor, propicia al penssament, que va arribant amb l’apaivagament de la polèmica, un interlocutor intelectualment sofisticat m'ha fet arribar una objecció: que, si be al senyor bisbe podria assistir-li qualcuna legitimitat del tipus moral-legal, ressulten d’alló mes epistemologicament insatisfactories les seves pretenssions d'una veritat objectiva i única respecte a la interpretació correcta del quadre d’Ivo Hendricks..

Pot al.legar-se al respecte es que la funció del senyor Bisbe es pastoral i no teoretica: i aquest es el planol des del que han de jutjarse les seves intervencions.. El senyor Bisbe no pot no-veure alló que veu a l'obra d'Ivo i no pas per arbitrarietat o caprici, com se l’ha acusat . Puix la interpretació que en fa no es una propietat seva: de la que pot disposar al seu gust; .... sino que es la interpretació mateixa la que de Vicente Juan en fa un bisbe. El bisbe es bisbe precisament en virtut d’alló que veu i diu que veu. Epi –scopos .Guaita.Vigila. ... Ell mateix es interpretat en la interpretació. Aleshores hom no podria eludir acusació d’inconssequent si no donès la raó a Elena Ruiz Sastre i Santiago Pizarro quan diuen que la sodomía es una interpretació ... com de fet cada acte de contemplació estética n'es una d'interpretació. I com tampoc que es ingenu voler quedar-se en una teoria premoderna , eidetista de l'art... com be ha assenyalat mes d’un dels intervinents en la polémica... No es cap casualitat que Plató haja estat portat a col.lació, per a questionar-ne la aplicabilitat de la seva Estètica a l’art contemporani ; de la devaluació de les coses (les ombres) contraposades a la llum de les idees en sorgeix l’idea de la paidea de l’anima , i en consequencia d’una possible funció educadora de l’art, humanistica. En aquest sentit reconec també que no n'hi ha prou amb oposar.li l'Humanisme (bien entendido)a l'Art contemporani, com fa Torres Peters en la seva réplica a n’en Pizarro.....Amb l’humanisme acabem en el subjectivisme, el subjectivisme culmina en el nihilisme. I ja tornam a esser-hi..(vegi's Brief uber den humanismus)

Ara bé, fora mandra intel.lectual voler fer-ne d’aixó la darrera paraula sobre el tema ....Cal anar mes enllà de Plató...Tal com les perspectives de Sa Ilma i d'Ussía el Canonge Torres Peters, son questionades per platónitzants, cal tambè interrogar les interpretacions d‘Elena Ruiz i de Santiago Pizarro des de darrera Plató .. (i nomes els mes ignorants dels filisteus voldran trobar-hi segones a la meva invocació dels pressocràtics) I es alla que hi trobem la veritat com ἀλήθεια: desocultació: revelació. I aquest concepte (redescobert per Martin Heidegger) hi es darrera tota la teoria posmoderna de l'art.

La veritat es construeix originariament a partir d’una partícula negativa... a-letheia ... des-ocultació..quelcom ocult que passa a esser patent, evident . Alló primigeni es alló ocult.Com a forma de superació de la idea de veritat com correspondencia que sembla sostenir (un poc ingenuament, amb tot respecte) Sa Ilma. La no-veritat forma part de l’essencia de la veritat.

L'error (i l'errar) així no es deu a cap incapacitat o negligencia de l'home ... A quelcom empíric...sino que es part essencial del seu percebre la veritat de les coses... Mai veure la totalitat de L'Ens sino un ens aïllat o un grups de coses sobre un rerafons. Plato abandona l’idea de veritat com a-letheia per a passar a esser una methodos un camí cap a....pero la foscor d’alló velat es quelcom tan necessari a la veritat com alló mostrat a la llum: des-cobert... Alló que no es veu (fora de la vista, cobert) ... es tan important com alló descobert,.Tot des-cobriment pressuposa un cobriment, quelcom cobert, velat, ocult.

Baixem ara del nivell ontológic al nivel antropológic de Santiago Pizarro y Elena Ruiz. En lloc d’una enculada hi veuen una abraçada com la dels Teletubbies. Que ens diu aquest enfocament?

Quan aquests dos no veuen una enculada no es deu a cap minusvalía o discapacitat optiques . (Quelcom que podriem dir-ne una dislexia icónica, o disgrafía pictórica, o ceguesa plàstica congénita) I menys encara hi pot caber una acusació de mala fé. Ans mes aviat , forma part de la mateixa essencia del seu veure-hi una abraçada, el no-veure-hi una enculada. Es tan propi a Elena i Pizarro el desocultar de l’abraçada com l’ocultar de l’enculada..

Si la no-veritat latent a cobert de l’ombra es l’encular, l’abraçada es alló patent a l‘obert del clar: ara be, que hi habita a l’ombra de la no-veritat per a que, a l’obra d’Ivo hi vegin una abracada? Les enculades , la sodomia, el pecat innominable... Quina veritat es prou enlluernadora com per encegar-los a l'enculada? Una abraçada com la dels Teletubbies. Quin error es prou ofuscant com per fer-los'hi besllumar l'abraçada? Les enculades. El cau de les enculades es la no-veritat de l’abraçada. No es menys essencial a Elena i Pizarro el manifestar exterioritzant de l’abraçada que desar-se a l'emboscament de l’ enculada.

Nomes des de la foscor que cobreix les enculades i la sodomía en Elena Ruiz i Santiago Pizarro pot fer-se patent la revelació , el des- envelament , la des-ocultació, d’(una abraçada ¡) com la dels Teletubbies… I la (numinosa) apertura a la llum d'un achuchon com el dels Teletubbies...esdevè en la directora del MACE i en el Regidor de Benestar Social, portaveu de l'Equip de Govern de Vila, sobre l'ombrívol rerafons essencial del Pecat de Sodoma.

Així, de la interpretació d’Elena i de Pizarro, mai en diriem la interpretació mes "correcta" o mes "objectiva; per sí la mes propiament Ivo-hendricksiana. Puix alló propi de l’enculada es quedar embolcallada per les tenebres de l'enfosquiment de l'Ens. Haguè d'esser Quevedo, com a poeta fautor de la “posada en obra de la veritat", qui ho diguès,

(por eso) lo traemos tan guardado y en lo más seguro del cuerpo, pringado entre dos murallas de nalgas, amortajado en una camisa, envuelto en unos dominguillos, envainado en unos gregüescos, abahado en una capa, y por eso se dijo: “bésame donde no me da el sol”.

A Eivissa, a venir-se

Tot i la evident continuïtat , Lourdes Costa ha començat a marcar diferencies d’estil a l’hora de governar. En la gestió del tema de la exposició a l’Hospitalet sembla apuntar-hi una coherencia ideol.logica de laicisme socarracristos que un "mestre" de Joan XXIII hauria mirat de negociar amb mes jesuitisme.

A n'en Xicu la rutina biografica de la mendacitat el feia cercar rutinariament el confort dels subterfugis per a les seves espantades: del barret d’Es Pouet en sortia el conill d’Eivissa Centre; del "Don Pedro" naufragat, cormorans amb plomatge negre natural; la supressió de l’homenatge als Corssaris per papanatisme camaco-mili-kk mudava en l’assegurament de la mobilitat portuaria….De la seva successora cal apreciar-ne la franquesa en la agitació avalotapobles. (“Xantantge!” “Llibertat d’expressió!”) Perdurant l’halo tarresià, encara es massa aviat per decidir si es degut a una menor circunspecció en la impudicia, o a una major intransigencia en la procacitat.

Unes precissions sobre l’aspecte religiòssitat o laicitat als espais publics El proces de converssió de Gerard Manley Hopkins de l’anglicanisme a l catolicisme romà; s’inicià quan penssa que hi havia quelcom de “sobrenatural” “real” a la conssagració.. i no nomes simbòlic, conmmemoratiu etc . Si aixó era així, el que convenía era penssar que el proces de conssagrar s’havia trasmes a traves de la successió apostolica (de’n Pere en endavant, fins en Visente). Aleshores, i donat que l’Esglesia de l’Hospitalet ja no està conssagrada, hi podrien fotre un club d’intercanvi de parelles /bar amb quarto fosc.... De la mateixa forma que a qualcuna capella hi han posat un restaurant, on s'hi pot acabar meulo de gula. Alló “sacre” no fora profanat, more II Republica. Profana qui pot, no qui vol.

Per tant alló profanat amb la exposició no son uns valors religiosos, no compartits per tothom i que estrictament l’edifici ja no te (cal apreciar el sentit del deure de la mossa del MACE, dalt del taburet tapant el logotip de la “Fundació Isidor Macabich”, ni el sentinela de Pompeia…) sino uns determinats valors a la memoria dels eivissencs; valors simbòlics, commemoratius, que subssisteixen a la seva dessacralització i que comparteixen també els descreguts. El tipus de significats sedimentats durant decennis d'associació amb l'auxili del sofriment, (hospitalet sense metges del seguro). Prou amplament compartits com per a que fora una vocacional reportera de successos, encomiablement poc melindrosa, qui aixequès la llebre.(vid.pag.20)

Alló que toca, no es l’aspecte religiós sino el polític, el públic. La gestió de la res publica per part de Lourdes & Co. Hi ha tres tipus de valors envil.lits amb la seva actuació. En primer lloc (i per inssuficiencia histórica) una cega i maldestra gestió dels recurssos patrimonials, incivil amb els seus administrats. En segon terme valors económics: administrant péssimament les competencies municipals en turisme, projecten una imatge grollera que reforça els trets mes indessitjats del nostre posicionament com a destinació. En tercer lloc intangibles institucionals: envil.leixen la seva dignitat com a representants dels ciutadans exhibint un provincianisme papanates: que deu haver malbaratat anys d'impecable despessa en representació i protocol.

Perque emprar els diners dels ciutadans d'Eivissa per una exposició titulada “Vamos a Ibiza” pot justificar-se de dues maneres. En primer lloc pel valor d-intercanvi cultural: que els haguerem o ens hagueren aportat uns determinats continguts simbòlics o plastics (Provença li donà la seva llum a Van Gogh, tot i que amb els pagessos no s’hi feia massa) L’altra possibilitat es que el valor artistic per sí mateix ho justifiqui ; encara que foren tan llunyans en el seu contingut com les properes representacions de l’Opera de Peking.

Del valor d’intercanvi cultural de “Vamos a Ibiza” se’n pot dir el mateix que se n’ha dit del mitificat Tanger on anava la colla de Paul Bowles. Hi anaven

'como quien va a ver saltar a un mono de árbol en árbol

. (apreciïn el castellà de Mohamed Choukri) El lloc es irrellevant; els habitants del lloc en bona mesura també. El Paul, la Jane, el Truman, el Jack i compañía tenien una incapacitat crónica per veure els nadius mes enllà dels cambrers que els servien o dels morets/es que es barrinaven. L’escenari era prescindible

Les feministes, feien una analogía respecte a la reflexió conssoladora de que darrera una gran home sempre hi ha d’haver una gran dona: Gran Parida. N’hi hauria prou amb una cambrera, una cuinera, etc; es irrellevant respecte a la obra. De la mateixa forma l’Eivissa dita al “Anem a Eivissa” es irrellevant per les obres i els “grans “artistes que les presenten; Tanger, els clubs de Londres, Cristiania i Benidorm: farien el mateix servei (una cuinera , una cambrera, una .....

Si se’ns apura alguns arquitectes i artistas plastics , (que NO hi son a la exposició , almenys en forma plàstica) s’hi trobà una (no entrarem si correcta) revalorització de la simplicitat de la arquitectura tradicional partint del seu arcaísme. El kitsch barroc que domina a la exposició no hi te cap relació, ni estableix cap dialeg amb les formes illenques. (Be, alguna coincidencia als “horitzonts d’expectatives” hi ha d’haver, ja que han sabut captivar als nostres regidors mes papanates. Pero jo m’entenc.)

Dels valors artístics en sí mateixos ; francament els extatics Smileys primers 90 del Micha Klein son mes pornogràfics que els collages . (d’aquests darrers : no, Ivo, el Duc d’Alba enculant Luter us hauria causat alguna pertorbació) De la resta, pocs hi desmereixerien a la vora de les fantasies “espasa i bruixeria” penjades al dormitori del Sadam Hussein .

O sia, cap problema amb que “vinguin”. “Venir” a berrinar i col.locarse?, Cap ni un tampoc, faltaría mes . …Venir a cel.lebrar l’anniverssari des memorable clau/tripi davall sa savina?, tampoc, tampoc. Pero s'ho allotgin i s'ho costegin, com a respectables clubbers…, amb recurssos i espais, individuals particulars, privats . No es culpa seva: es nostra, per no saber-ns’en dessempallegar, de pujolítiques parentes den Bufa amb coartada partidista i llagostes de rostoll