Tot i la evident continuïtat , Lourdes Costa ha començat a marcar diferencies d’estil a l’hora de governar. En la gestió del tema de la exposició a l’Hospitalet sembla apuntar-hi una coherencia ideol.logica de laicisme socarracristos que un "mestre" de Joan XXIII hauria mirat de negociar amb mes jesuitisme.
A n'en Xicu la rutina biografica de la mendacitat el feia cercar rutinariament el confort dels subterfugis per a les seves espantades: del barret d’Es Pouet en sortia el conill d’Eivissa Centre; del "Don Pedro" naufragat, cormorans amb plomatge negre natural; la supressió de l’homenatge als Corssaris per papanatisme camaco-mili-kk mudava en l’assegurament de la mobilitat portuaria….De la seva successora cal apreciar-ne la franquesa en la agitació avalotapobles. (“Xantantge!” “Llibertat d’expressió!”) Perdurant l’halo tarresià, encara es massa aviat per decidir si es degut a una menor circunspecció en la impudicia, o a una major intransigencia en la procacitat.
Unes precissions sobre l’aspecte religiòssitat o laicitat als espais publics El proces de converssió de Gerard Manley Hopkins de l’anglicanisme a l catolicisme romà; s’inicià quan penssa que hi havia quelcom de “sobrenatural” “real” a la conssagració.. i no nomes simbòlic, conmmemoratiu etc . Si aixó era així, el que convenía era penssar que el proces de conssagrar s’havia trasmes a traves de la successió apostolica (de’n Pere en endavant, fins en Visente). Aleshores, i donat que l’Esglesia de l’Hospitalet ja no està conssagrada, hi podrien fotre un club d’intercanvi de parelles /bar amb quarto fosc.... De la mateixa forma que a qualcuna capella hi han posat un restaurant, on s'hi pot acabar meulo de gula. Alló “sacre” no fora profanat, more II Republica. Profana qui pot, no qui vol.
Per tant alló profanat amb la exposició no son uns valors religiosos, no compartits per tothom i que estrictament l’edifici ja no te (cal apreciar el sentit del deure de la mossa del MACE, dalt del taburet tapant el logotip de la “Fundació Isidor Macabich”, ni el sentinela de Pompeia…) sino uns determinats valors a la memoria dels eivissencs; valors simbòlics, commemoratius, que subssisteixen a la seva dessacralització i que comparteixen també els descreguts. El tipus de significats sedimentats durant decennis d'associació amb l'auxili del sofriment, (hospitalet sense metges del seguro). Prou amplament compartits com per a que fora una vocacional reportera de successos, encomiablement poc melindrosa, qui aixequès la llebre.(vid.pag.20)
Alló que toca, no es l’aspecte religiós sino el polític, el públic. La gestió de la res publica per part de Lourdes & Co. Hi ha tres tipus de valors envil.lits amb la seva actuació. En primer lloc (i per inssuficiencia histórica) una cega i maldestra gestió dels recurssos patrimonials, incivil amb els seus administrats. En segon terme valors económics: administrant péssimament les competencies municipals en turisme, projecten una imatge grollera que reforça els trets mes indessitjats del nostre posicionament com a destinació. En tercer lloc intangibles institucionals: envil.leixen la seva dignitat com a representants dels ciutadans exhibint un provincianisme papanates: que deu haver malbaratat anys d'impecable despessa en representació i protocol.
Perque emprar els diners dels ciutadans d'Eivissa per una exposició titulada “Vamos a Ibiza” pot justificar-se de dues maneres. En primer lloc pel valor d-intercanvi cultural: que els haguerem o ens hagueren aportat uns determinats continguts simbòlics o plastics (Provença li donà la seva llum a Van Gogh, tot i que amb els pagessos no s’hi feia massa) L’altra possibilitat es que el valor artistic per sí mateix ho justifiqui ; encara que foren tan llunyans en el seu contingut com les properes representacions de l’Opera de Peking.
Del valor d’intercanvi cultural de “Vamos a Ibiza” se’n pot dir el mateix que se n’ha dit del mitificat Tanger on anava la colla de Paul Bowles. Hi anaven
Les feministes, feien una analogía respecte a la reflexió conssoladora de que darrera una gran home sempre hi ha d’haver una gran dona: Gran Parida. N’hi hauria prou amb una cambrera, una cuinera, etc; es irrellevant respecte a la obra. De la mateixa forma l’Eivissa dita al “Anem a Eivissa” es irrellevant per les obres i els “grans “artistes que les presenten; Tanger, els clubs de Londres, Cristiania i Benidorm: farien el mateix servei (una cuinera , una cambrera, una .....
Si se’ns apura alguns arquitectes i artistas plastics , (que NO hi son a la exposició , almenys en forma plàstica) s’hi trobà una (no entrarem si correcta) revalorització de la simplicitat de la arquitectura tradicional partint del seu arcaísme. El kitsch barroc que domina a la exposició no hi te cap relació, ni estableix cap dialeg amb les formes illenques. (Be, alguna coincidencia als “horitzonts d’expectatives” hi ha d’haver, ja que han sabut captivar als nostres regidors mes papanates. Pero jo m’entenc.)
Dels valors artístics en sí mateixos ; francament els extatics Smileys primers 90 del Micha Klein son mes pornogràfics que els collages . (d’aquests darrers : no, Ivo, el Duc d’Alba enculant Luter us hauria causat alguna pertorbació) De la resta, pocs hi desmereixerien a la vora de les fantasies “espasa i bruixeria” penjades al dormitori del Sadam Hussein .
O sia, cap problema amb que “vinguin”. “Venir” a berrinar i col.locarse?, Cap ni un tampoc, faltaría mes . …Venir a cel.lebrar l’anniverssari des memorable clau/tripi davall sa savina?, tampoc, tampoc. Pero s'ho allotgin i s'ho costegin, com a respectables clubbers…, amb recurssos i espais, individuals particulars, privats . No es culpa seva: es nostra, per no saber-ns’en dessempallegar, de pujolítiques parentes den Bufa amb coartada partidista i llagostes de rostoll
A n'en Xicu la rutina biografica de la mendacitat el feia cercar rutinariament el confort dels subterfugis per a les seves espantades: del barret d’Es Pouet en sortia el conill d’Eivissa Centre; del "Don Pedro" naufragat, cormorans amb plomatge negre natural; la supressió de l’homenatge als Corssaris per papanatisme camaco-mili-kk mudava en l’assegurament de la mobilitat portuaria….De la seva successora cal apreciar-ne la franquesa en la agitació avalotapobles. (“Xantantge!” “Llibertat d’expressió!”) Perdurant l’halo tarresià, encara es massa aviat per decidir si es degut a una menor circunspecció en la impudicia, o a una major intransigencia en la procacitat.
Unes precissions sobre l’aspecte religiòssitat o laicitat als espais publics El proces de converssió de Gerard Manley Hopkins de l’anglicanisme a l catolicisme romà; s’inicià quan penssa que hi havia quelcom de “sobrenatural” “real” a la conssagració.. i no nomes simbòlic, conmmemoratiu etc . Si aixó era així, el que convenía era penssar que el proces de conssagrar s’havia trasmes a traves de la successió apostolica (de’n Pere en endavant, fins en Visente). Aleshores, i donat que l’Esglesia de l’Hospitalet ja no està conssagrada, hi podrien fotre un club d’intercanvi de parelles /bar amb quarto fosc.... De la mateixa forma que a qualcuna capella hi han posat un restaurant, on s'hi pot acabar meulo de gula. Alló “sacre” no fora profanat, more II Republica. Profana qui pot, no qui vol.
Per tant alló profanat amb la exposició no son uns valors religiosos, no compartits per tothom i que estrictament l’edifici ja no te (cal apreciar el sentit del deure de la mossa del MACE, dalt del taburet tapant el logotip de la “Fundació Isidor Macabich”, ni el sentinela de Pompeia…) sino uns determinats valors a la memoria dels eivissencs; valors simbòlics, commemoratius, que subssisteixen a la seva dessacralització i que comparteixen també els descreguts. El tipus de significats sedimentats durant decennis d'associació amb l'auxili del sofriment, (hospitalet sense metges del seguro). Prou amplament compartits com per a que fora una vocacional reportera de successos, encomiablement poc melindrosa, qui aixequès la llebre.(vid.pag.20)
Alló que toca, no es l’aspecte religiós sino el polític, el públic. La gestió de la res publica per part de Lourdes & Co. Hi ha tres tipus de valors envil.lits amb la seva actuació. En primer lloc (i per inssuficiencia histórica) una cega i maldestra gestió dels recurssos patrimonials, incivil amb els seus administrats. En segon terme valors económics: administrant péssimament les competencies municipals en turisme, projecten una imatge grollera que reforça els trets mes indessitjats del nostre posicionament com a destinació. En tercer lloc intangibles institucionals: envil.leixen la seva dignitat com a representants dels ciutadans exhibint un provincianisme papanates: que deu haver malbaratat anys d'impecable despessa en representació i protocol.
Perque emprar els diners dels ciutadans d'Eivissa per una exposició titulada “Vamos a Ibiza” pot justificar-se de dues maneres. En primer lloc pel valor d-intercanvi cultural: que els haguerem o ens hagueren aportat uns determinats continguts simbòlics o plastics (Provença li donà la seva llum a Van Gogh, tot i que amb els pagessos no s’hi feia massa) L’altra possibilitat es que el valor artistic per sí mateix ho justifiqui ; encara que foren tan llunyans en el seu contingut com les properes representacions de l’Opera de Peking.
Del valor d’intercanvi cultural de “Vamos a Ibiza” se’n pot dir el mateix que se n’ha dit del mitificat Tanger on anava la colla de Paul Bowles. Hi anaven
'como quien va a ver saltar a un mono de árbol en árbol. (apreciïn el castellà de Mohamed Choukri) El lloc es irrellevant; els habitants del lloc en bona mesura també. El Paul, la Jane, el Truman, el Jack i compañía tenien una incapacitat crónica per veure els nadius mes enllà dels cambrers que els servien o dels morets/es que es barrinaven. L’escenari era prescindible
Les feministes, feien una analogía respecte a la reflexió conssoladora de que darrera una gran home sempre hi ha d’haver una gran dona: Gran Parida. N’hi hauria prou amb una cambrera, una cuinera, etc; es irrellevant respecte a la obra. De la mateixa forma l’Eivissa dita al “Anem a Eivissa” es irrellevant per les obres i els “grans “artistes que les presenten; Tanger, els clubs de Londres, Cristiania i Benidorm: farien el mateix servei (una cuinera , una cambrera, una .....
Si se’ns apura alguns arquitectes i artistas plastics , (que NO hi son a la exposició , almenys en forma plàstica) s’hi trobà una (no entrarem si correcta) revalorització de la simplicitat de la arquitectura tradicional partint del seu arcaísme. El kitsch barroc que domina a la exposició no hi te cap relació, ni estableix cap dialeg amb les formes illenques. (Be, alguna coincidencia als “horitzonts d’expectatives” hi ha d’haver, ja que han sabut captivar als nostres regidors mes papanates. Pero jo m’entenc.)
Dels valors artístics en sí mateixos ; francament els extatics Smileys primers 90 del Micha Klein son mes pornogràfics que els collages . (d’aquests darrers : no, Ivo, el Duc d’Alba enculant Luter us hauria causat alguna pertorbació) De la resta, pocs hi desmereixerien a la vora de les fantasies “espasa i bruixeria” penjades al dormitori del Sadam Hussein .
O sia, cap problema amb que “vinguin”. “Venir” a berrinar i col.locarse?, Cap ni un tampoc, faltaría mes . …Venir a cel.lebrar l’anniverssari des memorable clau/tripi davall sa savina?, tampoc, tampoc. Pero s'ho allotgin i s'ho costegin, com a respectables clubbers…, amb recurssos i espais, individuals particulars, privats . No es culpa seva: es nostra, per no saber-ns’en dessempallegar, de pujolítiques parentes den Bufa amb coartada partidista i llagostes de rostoll
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada