Dos naufrags portaven dos anys a una illa deserta, Dos anys d’abstinencia absoluta. Finalment un enfronta el tema i diu: -Hauríem de fer torns: un día t’hi poses tu , i s’altre m’hi poso jo. Almenys ens desfogarém.. –Pero que dius home, t’has tornat boig . que no soc maricó! . Tot i la indignació , una vegada formul.lat el problema les resistencies cediren. Una tarda el reticent s’hi posà i l’altre vinga donar-li.. Al punt millor el de dalt comença a petonejar-li el clatell. Aleshores el de baix va i diu : -Ei tu ¡ Mariconades NO! Eh!
Obviamente explicar l’humor d’un acudit es llevar-li la gracia . Pero és clarament a la hipocresía de les protestes, una vegada creuada una certa línia de confiança...
Amb les darreres gaffes d'alguns membres de l’equip de govern de Vila n’hi ha prou per anar a la oposició pels propis merits. Convindria no espatllar-ho amb protestes extemporànies .
Potser, des d’ un punt de vista administratiu, sien discutibles algunes factures de l'alberg de Cáritas, (o des d’un punt de vista comercial aguantar pacientment a l'escalonet del Super de Vicent Torres a la Silvia o al Maki , i no aviar-los amb milllors o pitjors modals, com faria qualssevol empresa “seriosa”) Quelcom em diu que Lourd.cat no aguantaria “ionkis ni gateria” davant la botiga familiar...El problema es...que, una vegada superat l'umbral de confiança, callant, amb la discreció i silenci normalment reservades a la intimitat, l'esfondrament de la Casa del Governador, questionar-les ara sembla una “mariconada”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada