Amb la serenor, propicia al penssament, que va arribant amb l’apaivagament de la polèmica, un interlocutor intelectualment sofisticat m'ha fet arribar una objecció: que, si be al senyor bisbe podria assistir-li qualcuna legitimitat del tipus moral-legal, ressulten d’alló mes epistemologicament insatisfactories les seves pretenssions d'una veritat
objectiva i única respecte a la interpretació correcta del quadre d’Ivo Hendricks..
Pot al.legar-se al respecte es que la funció del senyor Bisbe es pastoral i no teoretica: i aquest es el planol des del que han de jutjarse les seves
intervencions.. El senyor Bisbe no pot
no-veure alló que veu a l'obra d'Ivo i no pas per arbitrarietat o caprici, com se
l’ha acusat . Puix la interpretació que en fa no es una propietat seva: de la que pot disposar al seu gust; .... sino que es la interpretació mateixa la que de Vicente Juan en fa un bisbe. El bisbe es bisbe precisament en virtut d’alló que veu i diu que veu. Epi –scopos .Guaita.Vigila. ... Ell mateix es interpretat en la interpretació. Aleshores hom no podria eludir acusació d’inconssequent si no donès la raó a
Elena Ruiz Sastre i Santiago Pizarro quan diuen que la sodomía es una interpretació ... com de fet cada acte de contemplació estética n'es una d'interpretació. I com tampoc que es ingenu voler quedar-se en una teoria premoderna , eidetista de l'art... com be ha assenyalat mes d’un dels intervinents en la polémica... No es cap casualitat que Plató haja estat portat
a col.lació, per a questionar-ne la aplicabilitat de la seva Estètica a l’art contemporani ; de la devaluació de les coses (les ombres) contraposades a la llum de les idees en sorgeix l’idea de la
paidea de l’anima , i en consequencia d’una possible funció educadora de l’art, humanistica. En aquest sentit reconec també que no n'hi ha prou amb oposar.li l'Humanisme
(bien entendido)a l'Art contemporani, com fa
Torres Peters en la seva réplica a n’en Pizarro.....Amb l’humanisme acabem en el subjectivisme, el subjectivisme culmina en el nihilisme. I ja tornam a esser-hi..(vegi's Brief uber den humanismus)
Ara bé, fora mandra intel.lectual voler fer-ne d’aixó la darrera paraula sobre el tema ....Cal anar mes enllà de Plató...Tal com les perspectives de Sa Ilma i d'Ussía el Canonge Torres Peters, son questionades per platónitzants, cal tambè interrogar les interpretacions d‘Elena Ruiz i de Santiago Pizarro des de darrera Plató .. (i nomes els mes ignorants dels filisteus voldran trobar-hi segones a la meva invocació dels pressocràtics) I es alla que hi trobem la veritat com ἀλήθεια: desocultació: revelació. I aquest concepte (redescobert per Martin Heidegger) hi es darrera tota la teoria posmoderna de l'art.
La veritat es construeix originariament a partir d’una partícula negativa... a-letheia ... des-ocultació..quelcom ocult que passa a esser patent, evident . Alló primigeni es alló ocult.Com a forma de superació de la idea de veritat com correspondencia que sembla sostenir (un poc ingenuament, amb tot respecte) Sa Ilma. La no-veritat forma part de l’essencia de la veritat.
L'error (i l'errar) així no es deu a cap incapacitat o negligencia de l'home ... A quelcom empíric...sino que es part essencial del seu percebre la veritat de les coses... Mai veure la totalitat de L'Ens sino un ens aïllat o un grups de coses sobre un rerafons. Plato abandona l’idea de veritat com a-letheia per a passar a esser una methodos un
camí cap a....pero la foscor d’alló velat es quelcom tan necessari a la veritat com alló mostrat a la llum: des-cobert... Alló que no es veu (fora de la vista, cobert) ... es tan important com alló descobert,.Tot des-cobriment pressuposa un cobriment, quelcom cobert, velat, ocult.
Baixem ara del nivell ontológic al nivel antropológic de Santiago Pizarro y Elena Ruiz. En lloc d’una enculada hi veuen una abraçada com la dels Teletubbies. Que ens diu aquest enfocament?
Quan aquests dos no veuen una enculada no es deu a cap minusvalía o discapacitat optiques . (Quelcom que podriem dir-ne una dislexia icónica, o disgrafía pictórica, o ceguesa plàstica congénita) I menys encara hi pot caber una acusació de mala fé. Ans mes aviat , forma part de la mateixa essencia del seu veure-hi una abraçada, el no-veure-hi una enculada. Es tan propi a Elena i Pizarro el desocultar de l’abraçada com l’ocultar de l’enculada..
Si la no-veritat
latent a cobert de l’ombra es l’encular, l’abraçada es alló
patent a l‘obert del clar: ara be, que hi habita a l’ombra de la no-veritat per a que, a l’obra d’Ivo hi vegin una abracada? Les enculades , la sodomia, el pecat innominable... Quina veritat es prou enlluernadora com per encegar-los a l'enculada? Una abraçada com la dels Teletubbies. Quin error es prou ofuscant com per fer-los'hi besllumar l'abraçada? Les enculades. El cau de les enculades es la no-veritat de l’abraçada. No es menys essencial a Elena i Pizarro el manifestar exterioritzant de l’abraçada que desar-se a l'emboscament de l’ enculada.
Nomes des de la foscor que cobreix les enculades i la sodomía en Elena Ruiz i Santiago Pizarro pot fer-se patent la revelació , el des- envelament , la des-ocultació, d’(una abraçada ¡) com la dels Teletubbies… I la (numinosa) apertura a la llum d'un achuchon com el dels Teletubbies...esdevè en la directora del MACE i en el Regidor de Benestar Social, portaveu de l'Equip de Govern de Vila, sobre l'ombrívol rerafons essencial del Pecat de Sodoma.
Així, de la interpretació d’Elena i de Pizarro, mai en diriem la interpretació mes "correcta" o mes "objectiva; per sí la mes propiament Ivo-hendricksiana. Puix alló propi de l’enculada es quedar embolcallada per les tenebres de l'enfosquiment de l'Ens. Haguè d'esser Quevedo, com a poeta fautor de la “posada en obra de la veritat", qui ho diguès,
(por eso) lo traemos tan guardado y en lo más seguro del cuerpo, pringado entre dos murallas de nalgas, amortajado en una camisa, envuelto en unos dominguillos, envainado en unos gregüescos, abahado en una capa, y por eso se dijo: “bésame donde no me da el sol”.
